Entrades

Cuando soñé tantra

Imatge
... anoche soñé tantra.  Se dibujaba invisible en nuestros cuerpos  mientras se fundían, cómplices  para sostenerse y subir juntos al cielo  y volar lejos. Soñé tantra que nos ayudaba luego a bajar  y a dormir juntos, el uno al otro. Soñé con la confianza.  Cobraba vida en nuestras manos que buscaban encontrarse  para jugar, darnos  placer complementar fuerzas... Y soñé con la valentía de amarnos incondicionalmente  caminando juntos hacia lo incierto. Entonces desperté. Encontré a la pena en frente .  Me mostraba qué paso mientras dormía  Valentía y  confianza  se habían ido  al no encontrar  ni cuerpo ni alma  de aquel ser que yo adoraba,  y ahora negaba conocerlas,  aceptando a cambio una vida sin  amor  y sin  norte . Entonces alzé mis manos  y lancé infinitos lazos invisibles  que hoy  aún   viajan por el cosmos  alcanzan...

Ante ayer

Melancolía,  tristeza,  distancia , Nostalgia,  dolor ,   ausencia,   pasión,  amargura ,  amor ternura , esperanza,  ardor... Hoy. Profundo rastro del ayer  sin un mañana . El llanto hace temblar el alma  cuando el desamor duerme en tu cama ...

PP i l'Estat del Malestar

Imatge
Benvinguts/des al caos: Des de que l'agrupació de Rajoy,  protagonitzada darrerament pel Tontoro, la  Mato i  la Espe(cula),  van decidir explicar  didàcticament els  perquès de la demolició de l'Estat,  entenem les  coses molt millor.  Heus aquí un resum clar com l'aigua dels seus arguments:  Es posa preu a la sanitat  perquè  continuï sent gratuïta  i s'expulsa  d'ella  alguns  col·lectius  per garantir que segueixi sent  universal.  Es liquiden les lleis laborals  per salvaguardar els drets dels  treballadors i es penalitza a jubilats/des i malalts/tes per protegir els  col·lectius més vulnerables.  Quant a l'educació,  les taxes universitàries pujen pels núvols  per  defensar la  igualtat  d'oportunitats  i estimulen la seva privatització  perquè continuï sent  ...

Carta no-Convencional, rebuda amb conspiranoia no aguda

M'afectes.  Després d'estar amb tú, em tiro tres o quatre dies borratxo de la teva presència. Ple dels teus ulls, la teva olor, ple de fantasies que em desborden, de pensaments que m'omplen de sang, d'intensitat, de calor, de desig. Allunya't.   Sento amb massa força que m'imposo seguir fingint per a templar la meva mirada.  Ufffff!! No t'hauria d'estar dient tot això, però és que de vegades em resulta impossible sortir de la roda de pensaments de la teva boca, del teu cos humit, de les imatges ofegades dels teus llavis que m'omplen la boca d'aigua.  Sento que  el llenguatge del meu cor sense aire m'imposa  amb fermesa  l'ordre irrefrenable de menjar-te a petons. Llavors no sento res més que una càlida veu de dona que m'implora: "deixa de lluitar i entrega't"  i  m'imagino deixant-me anar de  la repressió i el  control :  "rendeix-te, aquesta es una batalla perduda,  abandona't", i veig com el meu...

La Brújula

Justo a tiempo subo al tren, de un salto. Por los pelos! Y corro, canto, bailo de alegría ... porque allí están mis olvidadas alas! Las veo de lejos. Seis filas de asientos me separan de ellas. Las miro con deseo, me acerco a tientas, y camino temblorosa mientras alargo los dedos, por fin las tengo! Las acerco, las observo, acaricio, las huelo... y no puedo creerlo... Están polvorientas, viejas, deshechas! Lloro unos segundos antes de tirarlas con rabia. Ahora siento pena, después sonrío como tonta... y qué esperaba! Cualquier cosa, descuidada años y años en un tren, hubiese desaparecido en unas horas... Creo que voy a quedarme en este tren, sigo llevando esta bola de fuego en mi vientre y a falta de alas, ha crecido una fantástica brújula en mi frente.

Bambas, trenes, alas y Petra Pan

Sólo pretendía salir de aquella cueva, no sabía si por un instante o para siempre. Pero al salir de la cama, sin querer ( darme cuenta ), mis pies cayeron directos en las bambas. Y allí estaba la puerta que nunca había visto abierta, pero lo estaba. Fue entonces cuando empecé a irme... quien me conoce sabe que rara vez consigo irme al primer intento, sinó que me entretengo, espero, no sé bien bien qué, pero tardo ( un poco, mucho... demasiado ). A veces hasta llego tarde cuando luego me esperan. Esta vez no tardé menos... pero como nadie me esperaba, me importó bastante menos. Y me fui corriendo a la estación, esperando que Renfe me ayudase en pleno agosto a irme lo más lejos posible de mi cueva, más de lo que nunca estuve en 11 años. Acabé cogiendo aquel tren donde sabía que podía encontrar las alas que justo allí había dejado olvidadas.

Convi(ndiferencia

Imatge
Me ahogó su media sonrisa, me atragantó esa indiferencia, escuchándole y bebiendo mientras él se divertía con otros. Abrí el portón para recuperar el aliento y observé la cueva donde vivía mientras me importaba tanto, tanto, que siempre le mezclaba en mi tiempo y le regalaba mi dignidad, aunque sólo de vez en cuando. Era tanto que en ese tiempo  dormía con los ojos abiertos esperando encontrarle otra vez, mirándome de frente. Pero nunca llegué a dormir. Por eso, no desperté. Me fui.