Vida és Somni

Aquella mañana me costaba abrir los ojos, no podía moverme. Cuando miré a mi alrededor, nada estaba en su sitio, nada era  familiar. No estaba en mi cama... y alguien me había atado en  aquel asqueroso habitáculo! me puse muy nerviosa al ver que  estaba desnuda allí, tapada por una sábana verde, atada a lo  que parecía una camilla. - E h!!! deixèu-me anar! eh! on és el meu fill!!! Un hombre entro haciéndome callar, se acercó a mi  y me preguntó si me calmaría. - Com vols que em calmi! treu-me d'aquí, jo no t'he fet res!!!   Deixa'm anar o cridaré tan fort que em sentiràn des de    Suècia,  AHHHHHHHHH!!! Se dirigió hacia  la puerta y volvió con una chica vestida de blanco. Creo que empiezo a entender dónde estoy,  pero por qué? qué pasó anoche? -Noia, necessitem que et calmis abans de deslligar-te, t'has fet   mal. Diga'ns, què vas pren...

Algú que m'estimo diu sovint que la vida dona moltes voltes. I ell les dóna, tú les dones, jo les dóno, però el passat segueix allà sense pietat. Segueix allà com un estaquirot al mig de la porta de casa teva, sense deixar entrar ningú, ni tan sols qui fa temps que esperes, ni rebre allò que realment mereixes. Congelats ens quedem quan se'ns planta davant endimoniat, amb rencúnia, dolor i crueltat. El passat . Ens intoxica el cor amb anestèsia emocional, que esdevé pedra amb cara d'home, potent atractiu per qualsevol menys per aquest èsser sense nom que ens estima molt abans de conèixe'ns...