Cansada
Durant llarg temps, ella sentia que havia de poder amb tot.
Més tard va arribar a creure-s'ho i va normalitzar haver de sostenir, carregar
Amb el dolor, propi i dels altres.
La decepció de qui desapareixia quan deixaven de necessitar el seu suport.
Amb el silenci de qui sempre va tenir algun motiu per no ser present.
Amb la càrrega invisible de seguir endavant com si tal cosa.
Per dins, algunes parts d'ella estaven exhaurides.
Una part ja no volia, ni tan sols podia, explicar.
Ni justificar. Ni demostrar res.
Sovint, el trauma no és producte d'un sól fet impactant.
De vegades el trauma s'ha gestat a càmara lenta,
com un goteig constant,
un soroll de fons molest
un compromís primerenc de facilitar seguretat a les persones estimades.
I trobem una dona que somriu.
Una dona amable que ajuda a tothom
Una dona que no sap demanar ajuda.
Una dona que acostuma a mostrar fortalesa
de no haver tingut més opció
per no ser sostinguda per ningú en concret.
Probablement aquesta és la clau que moltes ànimes voldrien escoltar.
No sempre s'ha de poder amb tot. No sempre s'ha de sanar ràpidament.
De vegades, el primer pas és fer-se conscient: “Estic cansada de carregar a soles.”
Quan una dona comença a permetre's descansar, a deixar d'exigir-se tanta força,
comença a contactar amb la seva veritat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Digues, digues...