Cansada
Durant llarg temps, ella sentia que havia de poder amb tot.
Més tard va arribar a creure-s'ho i va normalitzar haver de sostenir.
Carregar amb el dolor
el dolor propi i el dolor d'altres,
arrossegant la decepció dels qui desapareixien quan estaven contents
i ja no buscaven suport,
normalitzant també el fet de rebre silencis per resposta
sostenint allò invisible, inaudit i inexplicable.
Allò que no passava
Allò que succeix a tota vida saludable: perdó, ho sento, t'estimo, gràcies.
Per fora semblava forta
una dona amb temperament.
Per dins duia algunes parts exhaurides,
tristes i adolorides,
com la dona que va ser i ja no era,
ni mare ni avia ni filla
ni núvia ni esposa ni vídua.
Hi havia una part que ja no podia ni tan sols explicar
ni justificar ni demostrar res.
El trauma complex no és producte d'un fet impactant.
Es genera a goteig, a càmara lenta,
amb un soroll de fons molest
sovint imperceptible per a la resta.
Mentrestant trobem una dona amable,
una dona que somriu i ajuda a qui pot,
una dona d'aparença forta que no sap demanar ajuda.
Una dona que no té experiència sent sostinguda.
Una dóna que sosté i no descansa.
Potser aquesta és la clau que algunes ànimes voldrien tenir a la mà...
Tranquila, pots caure dormida. Pots descansar segura i saber que sí, aquí aprop hi ha algú que en té cura.
