de peus a Terra

...aleshores va despertar, feliç, comprovant que encara
tenia tot el llit per ella sola, que no tenia cap fotògraf 
a la finestra de davant, ni rastre del passat a la seva
vida. L'habitació feia olor de crema hidratant barrejat
amb l'incens d'ahir a la nit. No podia sentir-se més feliç. 

Recapitolava aquest darrer any, i havia conegut
tanta gent nova, maca, constructiva, afectuosa.

Quant a homes, només n'havia conegut dels que valen
la pena, dels que no en trobava abans: alliberats 
d'estereotipus sexistes, tendres, sexuals i generosos.

La veritat és que el seu fill estava creixent  i 
podia fer moltes més coses,  com estudiar a 
l'hora que volia, sortir de nit i portar companyia 
masculina "caduca", això sí, sempre que estiguès 
adormit... ja podia cridar sexualment posseïda, 
que ell seguia somniant.

Havia perdut de vista les persones que només li 

aportaven conflictes, les que li feien venir el plor 
només de sentir-les per telèfon. Ja estava, ja no 
les necessitava. 

I ara només calia concentrar-se i seguir buscant
els col.laboradors que encara li faltaven per
engegar el projecte que feia anys li voltava
pel cap. De moment, ja en tenia un, el més
important, una de les persones en qui més 
confiava, un bon aval i un currante, que qualsevol
diria que ho necessités... Ell ja tenia de sobres, 
no necessitava per a res aquell projecte, però 
li havia agradat, i estava amb ella.

Va estobar el coixí que aquesta mateixa 
persona li havia regalat quan ella va tenir més
problemes d'insomni, es va girar cap a la porta de
l'habitació i es va centrar a visualitzar l'home a 
qui encara estimava com una tòtila, però

aquesta vegada no es va dir estúpida a sí 
mateixa. El va mirar i el va veure tan aprop...

Aquells grans ulls, els seus llavis, aquelles mans
petites que tant l'havien acariciat li apassionaven. 

Sabia que ell no l'estimava, que no li convenia, però
seguia enamorada d'ell. Què hi farem.  
Tothom ens equivoquem algún cop. 
I es va quedar dolçament dormida...