Hoy



Nostalgia, soledad, melancolía, amor
añoranza, tristeza, ausencia, amor
distancia, indiferencia, rabia
ternura, esperanza, amor, amargura
amor, espera, tortura, ardor...


Cómo, todo ésto en el mismo corazón?


Quizás las fechas, la distancia, 
el hoy... quizás el ayer.


Quizás el llanto hiela el alma 
cuando te mojas a destiempo...

Fred


Avui m'he mullat una mica 
i no tinc amb què eixugar-me,
per això ara sento aquest fred.

Sort que m'he despullat abans...

Sé que amb roba i cuirassa xopes
ara em tremolaria l'ànima
i voldria tornar a estar al teu costat.

A veces, no me gusta recordar los sueños

    

 Mirando en mi interior
 topé otra vez con tu mirada
 y sin saber cómo escapar
 quedé atrapada en tu silencio.

Dime algo, joder! 
 o deja ya de quererme!
 No me hagas esto otra vez, 
 niega que me quieres, por favor...
y vete.


Cruel Tardor


Cruel tardor bufa les cendres  
que quedaren de mi aquest estiu...

Fa setmanes que puc notar
com inclús la brisa és capaç 
d'escampar les meves restes.

I tontament torno a buscar-me,
esvaïda en la metàfora
que acabà amb mi 2 anys enrera...

Però m'adono que estic tan lluny,
que ja no sento cap paraula.



M'agrada conduir, endavant, endavant...

De vegades, no saps com, ets capaç de notar que allò s'acaba.
Que l'increïble i curvat túnel, per fantàstic i llarg que sigui,
per molt que t'agradi seguir fent cops de volant...

Quan acabes de posar les curtes,
amb aquelles tremendes ganes de conduïr eternament
en la llarga foscor d'aquell port de muntanya,
volent que no acabi mai, de no arribar al final...

Aleshores topes amb la sortida, tot i que no volies.
Però segueixes endavant, molt més enllà que temps enrera.

Ja sabem que la marxa enrera en carretera no es pot fer.
Intentar la marxa enrera anant en cinquena és d'idiotes.

Espiral en Construcción



Tiempo de montaje y encofrado,
de escalada ferrada sobre andamios 
desayuno etílico tras noches de insomnio.

Días cansinos de relatos recurrentes 
que la falta de avaricia y ambición
tiraron en mi cara una vez más.

Entre verde quiero estar,
caminando en libertad,
sin ropa ni pesadas llaves
buceando sin aletas ni chaleco en tu mar.

Quien sabe lo que busca suele encontrar.
Y tú, qué es lo que buscas?

Lo más lejos a tu lado


Altres vegades, en canvi, abans de fer res,
ja saps DE QUÈ no t'hi allunyaries MAI.
I jo necessito fotre el camp, lluny, ben lluny,
fora d'aquest món mentider,
però sé que sempre intentaré estar
lo más lejos... a tu lado.

Perquè...
Bombolles a la sang és follia en despertar,
ferma esperança que capbuça entre tu i jo
i sucumbeix, calenta, al vapor del nostre brou.

Sin nombre, no existe tiempo


Curioso reparto en mi vida,
personas que pierden su nombre
cuando el destino me enseña a vivir.
                              
Hombres que llegan a dioses,
mujeres que ninfas nacieron,
tan sólo con mirarme
consiguen que encuentre mi norte.
                 
No recuerdo quien me ocupó el tiempo,
ahora que estoy donde debo,
ahora que vuelo tan alto, 
siempre atenta a mis sueños.
                      
Por eso hoy no miro atrás,
ya olvidé algunos nombres,
ahora que no existe el tiempo
y surco el cielo sólo con ninfas y dioses. 

A foc lent





L'inici de la resta de ma vida
cou a foc lent amb la teva ànima,
davant la nostra serena mirada.
Mai no em condemnis a l'hostil silenci...



Sueños que sobrevuelan realidades

                                                                                                         
Recién encontrada, perdida otra vez, asustada,
comprometida, arriesgada sin fin, encantada, 
ansiosa, pletórica enamorada ... 

Voy a darme esta oportunidad, 
y sé que será la última, 
aunque me encuentre temblando 
al borde del abismo
muerta de ganas por lanzarme a volar... 
volar para siempre.

Nadie es capaz de pararme esta vez, 
sólo él, si alguna vez decide soltarme; 
yo misma, si encontrase algún parecido 
con aquel triste pasado cobarde.
                                                                                                                                  
hasta caer en esa preciosa cala 
para nadar desnuda en el caldito de tu ser
como murmuré aquel sábado entre dientes.
       

Gràcies per Existir


Avui ja fa 10 anys i sembla ahir,
respirava fort tot just abans de veure't,
esquivant aquell dolor previ a la recompensa.

Sempre et tinc aquí, al meu cantó.
Rebeld sense causa, ros del meu cor,
viciós ProEvolution, golfo amb desesperació.

Ja són 10 anys que caminem per aquí,
embrancats en jocs i guerres,
lluitant per viure, cuidant tu també de mi.

Arribares per salvar-me, ara imàn dels meus amors,
que escupint els desamors, allunyes qualsevol por.

Gràcies per ser aquí, 
gràcies fill, per existir.

Estrella Polar


  
Mai no saps Quan, ni Com, ni On.
L'únic cert i clar és QUI 
és i Qui serà la meva Estrella Polar
qui ja hi és i m'acompanyarà,
ara incapaç d'esvair-se ja.

I encara que desconegut fins el moment,
las bombolles de la nostra sang, el caldito de su ser... 
aquest ros atzar que anava buscant-me, 
entre tanta mentida, jo havia estat incapaç de veure abans.
         


... i jo tampoc no m'explico d'on has sortit...
però m'agrada tant cap a on vas
que restaré amb tu el temps que calgui
per a conèixer tot allò que tens per mostrar.

Perquè nedis tant com vulguis en el meu mar,
perquè cantem plegats sat nam,
perquè reguis cada dia el meu jardí
perquè després cullis el que desitgis de mi.

I no m'explico com t'ho has fet 
per a convènce'm fulminant,
que ets la peça que faltava
al meu trencaclosques particular.
  
Com t'ho has fet per a fer-me veure 
que no vull viure més
sense aquesta part de mi 
que en realitat et pertany també.

Potser perquè no ignoro ja
les veritats que m'explica el cor,
el meu peculiar boig però sabi inquilí 
que s'encarrega de donar-me sentit, 
de fer-me condemnadament feliç.

Hola, Desconegut, t'estava esperant i no ho sabia.

(en castellano, más abajo)
Sortia tard de la feina cap a l'estació, no era plan.
Els primers dies per a mi, sola amb mi mateixa
en un tren després de 10 anys, no era plan d'agafar-ne
un dels últims.
Volia fer la primera parada amb sol a l'horitzó.
Encara no sabia on anava, ho decidiria a l'estació.
Però el que tenia més clar era que no pensava fer com
la darrera vegada, barrejar-me amb tothom i treient poc
en clar d'allò que havia anat a buscar: a mi mateixa.
Vaig agafar el bicing a Rambla Catalunya, davant de l'IKKS,
com era costum, i vaig posar-me la bossa a l'esquena ben
apretada. Som-hi! en 10 minuts vull estar allà i prendre de
vista aquesta ciutat.
Pedalava i pedalava, imaginant quines formes, quines llums,
quina gent coneixeria. Però mentrestant notava que algú volia
adelantar-me, o jugar, o tocar la moral. Allà estava una bici,
arrambada a mi a menys d'un metre, i amb la velocitat que
portava! En menys de 2 minuts es va posar en paral.lel a la
meva, seguint el meu ritme. No vaig voler parar-hi més atenció
i vaig girar a villarroel mateix, bastant abans d'hora...
aviam si es perdia ja! Però al cap d'un moment vaig tornar a
notar la mateixa sensació: aquella presència, no sabia si femenina
o masculina, però sí ciclista. En un moment, la tenia al costat.
Era un noi ros, amb la melena arrissada i rebel, probablement
com ell. No arribava als 35, el cabró estava però que molt bé,
a força de pedalar diria jo... però la qüestió és que ja començava
a preguntar-me què feia allà tanta estona, no estava acostumada
a portar algú enganxat ni al darrera ni al costat.
Per fi, me'l vaig mirar obertament,
Vols alguna cosa? - li vaig preguntar, tota seriosa.
A tu, et vull a tu - mig somriure il.luminava la seva cara
de ioguret a punt de caducar, mentre parlava, aparentment,
ben segur del que deia.
Què cabrón, m'havia deixat muda! mai ningú m'havia dit res
semblant a la cara i sense tan sols conèixe'm.
S'havia quedat tan ample i em mirava fixament, mentrestant,
era jo qui controlava el trànsit per a decidir per on tirar, ara sí,
decididament amb ell.
No vaig saber què dir-li, pensava... fins a quin punt em
seguirà? estarà jugant? es cansarà i girarà a la 
primera cantonada, com he fet jo abans...

Però ell seguia al meu costat mentre arribavem a Gran Via i
creuavem Aragó per a seguir per l'avinguda Roma fins a Sants
Estació. Anavem en silenci, jo a l'espera de deixar de sentir la
seva presència, ell mirant intermitentment quan, de sobte, em
va encaixar una altra frase rodona:

Si no has de fitxar, podries parar un moment. Sis plau, 
vull dir-te una cosa i tenir temps de mirar-te bé.- Enunciava
com si estiguès avisant d'algún fet i, per un moment, vaig pensar
deixar tirada la bici i desplegar les ales per a sortir volant.

Començava a estar espantada. No sabia què volia aquell home,
que no havia vist en ma vida i em parlava com si ja ens coneguessim
de fa temps?
Aleshores, va aturar-se lentament i m'adreçà un gest de prec
perquè jo m'aturès també.
Era tan atractiu que no vaig poder evitar oblidar la meva
desconfiança, i em vaig aturar al costat del Pans&Company
de Numància, esperant veure què faria ell.
Va venir caminant amb la bici entre les mans i, mentre la deixava
a terra, em mirà fixament, somrient ben tendre el cabronàs, que
sabia perfectament que estava a punt de trencar-me les entranyes
amb aquella mirada d'ocell lliure...
Se'm va parar al davant i em va dir amb veu alta i clara:
No sé d'on has sortit, però he notat que havia de venir
amb tu, m'ha molat el que sentit mentre ho feia.
Deixa'm conèixe't. Tinc una setmana de vacances, vine 
amb mi... - La seva veu començava a titubejar, sorprenentment
després de fer tal afirmació, que collons calia per a dir-la!
I el vaig interrompre per a fer un aclariment:
      
No entenc. M'has vist i has sentit que havies de seguir-
me? per què? estàs sol? aburrit? t'ha deixat la nòvia? 
acabes d'arribar a BCN i no conèixes ningú?
      
Sóc de BCN, estic de vacances, ben tranquil, feia anys
que no en tenia... només t'he vist i m'he quedat paralitzat,
no sé, m'ha agafat com un flaix, ets especial i vull conèixe't. 
Vine amb mi, sis plau... en realitat no sé on podria convidar-
te, encara no havia decidit on anar, anava a casa a fer la 
bossa, marxo 5 dies...
    
Què fort, què fort, què foooooooort!!! Teniem el mateix plan,
excepte pel detall que a mi no m'havia cabut l'opció, aquest cop,
de convidar ningú a acompanyar-m'hi.
I ara no sabia què dir, perquè no sabia què fer, de cop
m'havia begut l'enteniment i veia davant meu una persona
extremadament tendre, transparent, especial, i desitjava que
m'abracès amb totes les seves forces.
Ja deia l'oracle que no havia de tèmer les situacions noves...
però de no tenir a por a desitjar estar uns dies abraçada a un
desconegut!?!
   
En fi, tornem a començar:
    
- Hola, desconegut, t'estava esperant i no ho sabia...
  explica'm qui ets... però no deixis de mirar-me, m'encanta.


Hola, desconocido,
te estaba esperando y no lo sabía...

Salía tarde del trabajo hacia la estación. 
Los primeros días para mí, sóla conmigo misma en un 
tren después de 10 años, no era plan de coger uno de los 
últimos. 
Quería hacer la primera parada con el sol en el horizonte. 
Aún no sabía dónde iba, lo decidiría en la estación. 
Pero lo que tenía más claro era que no pensaba hacer 
como la última vez, mezclarme con todo el mundo, 
sacando poco en claro de lo que había ido a buscar: 
a mí misma. 
Cogí el bicing en Rambla Catalunya, delante del IKKS, 
como era costumbre, y me puse la bolsa en la espalda 
bien apretada. Vamos! en 10 minutos quiero estar allí 
y perder de vista esta ciudad. 
Pedaleaba y pedaleaba, imaginando qué formas, 
qué luces, qué gente conocería. Mientras tanto notaba 
que alguien quería adelantarme, o jugar, o tocar la moral. 
Allí estaba la bici, pegada a mí a menos de un metro, 
y con la velocidad que llevaba! En menos de 2 minutos 
se puso en paralelo a la mía, siguiendo mi ritmo. 
No quise prestarle más atención y giré en villarroel
mismo, bastante antes de tiempo ... a ver si se perdía 
ya! 


Pero al cabo de un momento volví a notar la misma sensación: 
esa presencia, no sabía si femenina o masculina, pero sí 
ciclista. En un momento, la tenía al lado. Era un chico rubio, con 
la melena rizada y rebelde, probablemente como él. No llegaba 
a los 35, el cabrón estaba pero que muy bien, a base de pedalear 
diría yo ... pero la cuestión es que ya empezaba a mosquearme 
qué hacía allí tanto rato, no estaba acostumbrada a llevar a alguien 
enganchado ni detrás ni al lado. Por fin, me miré abiertamente, 
- ¿Quieres algo? - Le pregunté, toda seria. 
- A ti, te quiero a ti - media sonrisa iluminaba su cara de yogurín 
a punto de caducar, mientras hablaba, aparentemente, bien 
seguro de lo que decía.
Qué cabrón, me había dejado muda! nunca nadie me había
 dicho nada similar a la cara y sin siquiera conocerme. Se había 
quedado tan ancho y me miraba fijamente. Mientras tanto, era 
yo quien controlaba el tráfico para decidir por dónde tirar, ahora 
sí, decididamente con él. 
No supe qué decirle, pensaba ... hasta qué punto me seguirá? 
estará jugando? se cansará y girará a la primera esquina, 
como he hecho yo antes ...
        Pero él seguía a mi lado mientras llegábamos a Gran Vía 
y cruzábamos Aragón para seguir por la avenida Roma 
hasta Sants Estación. 
Íbamos en silencio, yo a la espera de dejar de sentir la su 
presencia, él mirandome intermitentemente cuando, de 
repente, me encajó otra frase redonda:
 - Si no tienes que fichar, podrías parar un momento. 
Por favor, quiero decirte algo y tener tiempo de mirarte bien.
- enunciaba como si estuviera avisando de algún hecho y, por 
un momento, pensé dejar tirada la bici y desplegar las alas para
salir volando.
Empezaba a estar asustada. No sabía qué quería aquel hombre, 
que no había visto en mi vida y me hablaba como si ya nos 
conociésemos hace tiempo. Entonces, se detuvo lentamente y 
me dirigió un gesto de ruego para que yo me detuviese también. 
       Era tan atractivo que no pude evitar olvidar mi desconfianza, 
y me paré junto al Pans&Company de Numancia, esperando 
ver qué haría él. Vino caminando con la bici entre las manos y, 
mientras la dejaba en el suelo, me miró fijamente, sonriendo 
tiernamente el cabronazo, que sabía perfectamente que estaba 
a punto de romperme las entrañas con aquella mirada de pájaro 
libre... se me paró ante mi,  y me dijo con voz alta y clara: 

- No sé de dónde has salido, pero he notado que tenía que venir 
contigo, me ha molado lo que he sentido mientras lo hacía. 
Déjame conocerte. Tengo una semana de vacaciones, ven 
conmigo ... Su voz empezaba a titubear, sorprendentemente 
después de hacer tal afirmación, que cojones había que tener 
para hacerla. Y le interrumpí para hacer una aclaración:
       - No entiendo. Me has visto y has notado que tenías que 
seguirme? por qué? estás solo? aburrido? te ha dejado la 
novia? acabas de llegar a BCN y no conoces a nadie? 
       - Soy de BCN, estoy de vacaciones, bien tranquilo, hacía 
años que no tenía ... sólo que te he visto y me he quedado 
paralizado, no sé, he tenido como un flash, eres especial y 
quiero conocerte. Ven conmigo, por favor ... en realidad no sé 
dónde podría invitar- te, aún no he decidido dónde ir, iba a 
casa a hacer la mochila, me voy 5 días ... 
       Qué fuerte, qué fuerteeeeee! Estuvimos pensando en lo 
mismo? excepto por el detalle que a mí no me había cabido la 
opción, esta vez, de invitar a nadie a acompañarme. 
       Y ahora no sabía qué decir, porque no sabía qué hacer,
quizás porque se había esfumado mi sentido común y veía 
ante mí una persona extremadamente tierna, transparente, 
especial, y deseaba que me abrazase con todas sus fuerzas...

Ya me decía el oráculo que no debía temer las situaciones 
nuevas ... pero de no tener a miedo a desear estar abrazada 
a un desconocido durante unos días!?!
      De acuerdo, volvamos a empezar: 
     - Hola, desconocido, te estaba esperando y no lo sabía... 
háblame de ti, pero no dejes de mirarme, me encanta.