de peus a Terra

...aleshores va despertar, feliç, comprovant que encara
tenia tot el llit per ella sola, que no tenia cap fotògraf 
a la finestra de davant, ni rastre del passat a la seva
vida. L'habitació feia olor de crema hidratant barrejat
amb l'incens d'ahir a la nit. No podia sentir-se més feliç. 

Recapitolava aquest darrer any, i havia conegut
tanta gent nova, maca, constructiva, afectuosa.
Quant a homes, només n'havia conegut dels que valen
la pena, dels que no en trobava abans: alliberats 
d'estereotipus sexistes, tendres, sexuals i generosos.



















La veritat és que el seu fill estava creixent 
podia fer moltes més coses,  com estudiar a 
l'hora que volia, sortir de nit i portar companyia 
masculina "caduca", això sí, sempre que estiguès 
adormit... ja podia cridar sexualment posseïda, 
que ell seguia somniant.
Havia perdut de vista les persones que només li 
aportaven conflictes, les que li feien venir el plor 
només de sentir-les per telèfon. Ja estava, ja no 
les necessitava. 

I ara només calia concentrar-se i seguir buscant
els col.laboradors que encara li faltaven per
engegar el projecte que feia anys li voltava
pel cap. De moment, ja en tenia un, el més
important, una de les persones en qui més 
confiava, un bon aval i un currante, que qualsevol
diria que ho necessités... Ell ja tenia de sobres, 
no necessitava per a res aquell projecte, però 
li havia agradat, i estava amb ella.

Va estobar el coixí que aquesta mateixa 
persona li havia regalat quan ella va tenir més
problemes d'insomni, es va girar cap a la porta de
l'habitació i es va centrar a visualitzar l'home a 
qui encara estimava com una tòtila, però
aquesta vegada no es va dir estúpida a sí 
mateixa. El va mirar i el va veure tan aprop...

Aquells grans ulls, els seus llavis, aquelles mans
petites que tant l'havien acariciat li apassionaven. 
Sabia que ell no l'estimava, que no li convenia, però
seguia enamorada d'ell. Què hi farem.  
Tothom ens equivoquem algún cop. 
I es va quedar dolçament dormida...




4 comentaris:

  1. Me encantan las mujeres que hacen teatro, aunque sé si podría estar casada con alguna de ellas por eso de los celos.
    si eres la de la foto estás guapísima.

    ResponElimina
  2. Best LibraryMan11/09/2009 9:22 a. m.

    Em veig molt identificat amb tu en un parell de les coses que expliques: el fet de conèixer gent nova interessant i el fet d'abandonar aquells que només et porten problemes. Costa fer ambdues coses però quan ho aconsegueixes...uf! la sensació és molt, molt, molt gratificant. El fet de abandonar o deixar enrere gent tòxica està molt ben explicat en una cançó de Loquillo que es titula: Soltando Lastre...
    Volies que participés, no? Doncs ja estic.
    Petonets
    Best LibraryMan

    ResponElimina
  3. Best Library Man i Paris Queralt, benvinguts a ca meva! crec que hauria de seguir esperant aquest post del Library Man sobre la seva altra patria saqueijada... és possible? sempre encantada de llegir-vos.

    petons

    ResponElimina
  4. si, es gratificante decidir por uno mismo quién quieres que te rodee. Eso de conocer gente nueva es más difícil para mí, pero ya no busco eso, aunque, la verdad, eres de esas personas que te apetece como amiga, de las que sabes que siempre estará ahí, si uno mismo lo merece (currandoselo).

    Me siento identificado en algunas cosas, me ayuda leerte.

    abrazos!

    ResponElimina

Digues, digues...