Avui 29 d'agost, com pot ser que avui no em desitgis...?




Per primer cop vaig odiar-te,
irritant-me per primer cop
en aquella platja.
Vaig perdonar-te, per la teva
inusual calma, sensual espera.
I estimar-te a l'endemà, primer matí
en què explorant la meva pell,
vas sortejar tot obstacle
com si ho haguéssis estat fent sempre.

I encara t'odio, et perdono, t'estimo.

Encara ets protagonista de les meves nits més humides,
ara per ara en somnis, ara que no sabem veure'ns,
tú que no em perdones, perquè no m'odies
ni m'estimes...

Potser estàs prou sord per voler sentir-me, em sap greu.
I em sap greu ser tan barruera i visceral, i no voler fer-te
un diagrama del meu pensament...

Si em sorprens i arribes a entendre això que és per a tú,
que no és fàcil i ho sé,
potser serà tard per trobar-te,
ara que bullo per sentir-te dintre.
Perquè aquesta matinada
farà un any que em vas encendre,
aquesta matinada vull que tornem a fer la mateixa foguera,
aquesta vegada lliure i sense ferida.

Gràcies per deixar-te estimar, odiar, seduïr.
Gràcies per haver-me estimat, per fer-me plorar de plaer.
T'estimo encara... quan et treus l'armadura
i fas que desitgi morir
recargolada en els teus braços,
la pell eriçada amb el contacte dels teus llavis,
el cos tivant com una corda de guitarra que vibra,
aturat el temps mentre ens mirem fixament
i em penetres fins fer-me perdre el sentit.

Així és com t'estimo,
avui que fa un any que et desitjo.

Com pot ser que avui no em desitgis tú a mi...

4 comentaris:

  1. Saber lo que una piensa o recuerda y por qué lo hace ya es difícil; saber lo que piensa o recuerda el otro... es un imposible. Si tenemos una visión del mundo tan diferente, ¿qué no será respecto a los recuerdos y a los deseos? ¿Perdón, de qué? Ni tampoco culpa.
    Besos, querida mía.

    ResponElimina
  2. ai monica...vols dir que no perdem el temps sentint amb tanta intensitat el que no sabem si els altres son capaços de sentir per nosaltres o simplement de sentir?
    La isa sol dir que no! Que solament disfruten de la vida els que senten intensament y no els que son de suro...nose suposo que no m'agrada veure patir ni fer-ho jo mateixa...pero el que dius es tan bonic quan es sent...Adictos a las mariposas...

    ResponElimina
  3. Audrey Audrey, sí, la vida està més viva que mai només perquè cada dia la sento més i millor. I em sap greu per qui no pot fer-ho així.
    No he cregut desgarrar-me de nostàlgia, com algun lector va notar en mi el mateix matí de dissabte. Sí he volgut repetir el mateix de l'anterior 29 d'agost, i amb la mateixa persona.
    I sorpresas te da la vida -que no em cansaré de repetir-ho- sovint, quan cantes sota el balcó per algú que et tira un gerro d'aigua a sobre en sentir-te, dos més t'estàn obrint la porta de casa seva perquè han vibrat ballant la mateixa cançó.
    Còmic o satíric? jo em refermo, val la pena sentir com sentim, i perquè no compartir-ho? És la manera d'aconseguir el que vols o allunyar el que no... així va l'energia, atracció-rebuig, i arribem on arribem només després de destapar-la.
    Qué flueixi! Mira'ns... a Gràcia o a Cadiz, en palmetes mirant les estrelles, amb la copa a la mà. Go on winter!

    ResponElimina
  4. Jo, tia! vaya personajes eliges para amar... no te ha escrito ni un anónimo el insensible, y te ha leído, que me lo dijiste.
    No entiendo la capacidad que tienen algunos seres para desconectar así de las emociones ajenas. Espero que sepas que no debes volver a suplicarle, ni siquiera a verlo. No parece que te haya querido en ningún momento, hubiese hecho un gesto aunque sólo fuese por solidaridad.
    Saludos, colega.

    Menelao

    ResponElimina

Digues, digues...